La religiosa Càrol García ens explica en primera persona com va viure la seva Professió Religiosa que va tindre lloc el passat 24 d'octubre a Almacelles.
Quan vaig entendre que el Senyor em cridava per entregar-me a Ell a finals dels anys 90 i així poder formar part de les meves Germanes Missioneres de Nostra Senyora d’Àfrica (Germanes Blanques), eren dos els motius essencials pels que vaig escollir-les: el primer, perquè vivien en comunitats internacionals i, el segon, perquè apostaven i treballaven amb una gran passió, el diàleg interreligiós.
Tot allò que anhelava no va ser possible, doncs els meus plans van ensorrar-se a causa d’una greu malaltia, unes setmanes abans de proclamar la meva Professió Religiosa a Nairobi (Kènia). Encara avui quan ho recordo, escolto al meu cor aquelles paraules del profeta Isaïes que diuen: “Les meves intencions no són les vostres, i els vostres camins, no són els meus” (Is. 55, 8). Tot i que no va ser fàcil comprendre-les en el seu moment, ha estat Ell, el mateix Senyor, el que ha fet possible que les hagi anant acceptant i discernint. I, per aquest motiu, tot i estant allunyada de les meves Germanes, d’Àfrica i no vivint en comunitat, vaig entendre de nou que em seguia cridant com va fer-ho anys enrere. Avui la meva sincera entrega és molt diferent a la somiada; tanmateix, quina gran joia haver estat acceptada, després de la meva petició al Consell General de Roma de la meva família religiosa... Finalment, he pogut manifestar la meva Promesa religiosa i els meus vots, per pertànyer a aquesta, per sempre!
La meva situació, el meu escenari, la realitat... han canviat i tot és molt diferent, tot i que, el bon Déu, segueix sent el mateix. I, aferrada en un ambient en el que abunda una gran i variada riquesa cultural, compromesa a seguir compartint el missatge de l’Evangeli, sento que cadascuna de les meves Germanes, m’acompanyen en aquesta, “la meva comunitat internacional”: el lloc on avui, realitzo la meva tasca pastoral en la meva parròquia i en el meu estimat poble. Quina barreja tan entranyable de tradicions, costums, religions... I, quina oportunitat per a donar testimoni i poder abraçar-nos musulmans i cristians, com a veritables germanes i germans!
Sense cap dubte, dono moltes gràcies a Déu, doncs aquells dos motius essencials pels que vaig escollir la família religiosa de les Germanes Blanques i que us compartia al inici, segueixen vius i no han canviat en absolut. Siguem on siguem i independentment de com estem, Ell confia en cadascuna i cadascú de nosaltres, doncs tot allò que ha creat, és terra de missió.
Tenint sempre presents les seves Constitucions i el seu carisma, el diumenge dia 24 d’octubre, em vaig comprometre a la vida activa, només quan la salut m’ho permeti i, també i per sempre, a estar com mai en comunió i molt a prop de cadascuna de les meves Germanes, sent una més d’elles. Vaig manifestar públicament que Àfrica, avui, està present en molts racons del món i, per aquest motiu vaig abandonar-me al Senyor, per a servir a totes i tots aquells pels qui Jesús va sentir una gran predilecció. Vaig entregar-me, principalment, a les necessitats que m’envolten. Cada dia que passa és una preuada oportunitat per aprendre i sentir coses noves i, és així, com he comprès el do tan gran de la pregària i tot el que aquesta pot fer possible mitjançant l’Esperit del Senyor, especialment, en els meus moments d’extrema feblesa. Ha estat així com he concebut allò que tant ignorava: el significat d’aquelles persones consagrades que únicament pregant, en silenci i allunyades del món, sostenen el Regne de Déu i a la Mare Església. Per aquest motiu, sempre m’he sentit Germana Blanca: en els moments que em puc permetre alguna activitat, però potser encara més, quan forçosament em trobo lluitant en el llit de l’hospital, reposant a la meva llar o en la meva cadira.
És el mateix Esperit que acompanyà Jesús tota la seva vida, el que m’ha empès per estar en completa i profunda sintonia amb el seu Pare. En les situacions en les que m’he sentit més vulnerable i només la presència de Déu m’asserenava i donava sentit a tot el que visc, ha estat quan Ell, el Senyor, ha vingut a trobar-me per revelar-me que és així com em desitja: unida a Ell a través de l’Eucaristia i en plena comunió amb la missió i amb les meves Germanes: la mateixa comunió per la que el nostre fundador Charles Lavigerie i la primera Superiora General Marie- Salomé, van entregar-se sense límits a l’amor de Déu i al seu missatge de salvació.
Com fins ara i, avui com a Germana Missionera de Nostra Senyora d’Àfrica, m’apassiona la catequesi d’infants i d’adults; el poder realitzar la Celebració de la Paraula; visitar als malalts a les seves llars, a les Residències i recordar-los-hi que són part de la nostra comunitat parroquial i de la nostra vida; alegrar-me i participar de la il·lusió contagiosa dels més joves; acollir a moltes germanes i germans nostres que arriben cercant esperança; escoltar a persones que necessiten alliberar-se d’aquella amargura tant pesada... Però quant em queda per aprendre i què atenta he de continuar per anar comprenent tot allò al que el Senyor em crida en cada moment! Si no estic disposada a mantenir viva la meva comunió amb Ell, com podria entregar-me i donar-me als que m’envolten per molt bona voluntat que tingui? Seria absurd, doncs jo no sóc capaç de fer res, sense la seva contínua presència.
Vaig lliurar-me al bon Déu, sent conscient que he de continuar acceptant i estimant allò que pugui anar afectant a la meva salut. Sé que per això, necessitaré treballar la humilitat en la meva pregària personal. Quant va patir en el seu camí, Jesús, fill de Déu i humà com nosaltres... Però, a Getsemaní i sempre, confià en el seu Pare, malgrat la seva por i incertesa! Precisament, conversant amb una persona amiga, mentre em compartia el que significava Ell, Jesús en la seva vida, afegia: “el goig és el Seu testimoni i, la pau, la Seva presència pura”. Al mateix temps que continuen ressonant aquestes entranyables paraules dins meu, compteu a diari, amb la meva pregària: que la presència del Fill de Déu i la seva tendresa, sostinguin la missió que cadascuna i cadascú de vosaltres teniu i, com mai, aquelles estones més feixugues, amb les que us pugui sorprendre la vida. Tot i amb aquestes, mai perdeu la confiança!
“Katonda akukume!” Déu us beneeixi!