Estimats diocesans:
La vida de moltes famílies i la de moltes institucions eclesials està marcada pel ritme i la influència del món educatiu. Quan els fills són petits, hi predomina la cura permanent dels pares amb el suport d'avis i familiars per a les seves diferents atencions; quan són adolescents, l'interès fonamental rau en la cerca i formació de la seva personalitat, que oscil·la entre la rebel·lia i la preocupació per fer-se un lloc determinat en la vida familiar i social; quan són universitaris, en els primers anys de treball o en l’atur, els pares i l'entorn sofreixen fora mida amb els nervis, les frustracions o la desesperació pel títol acadèmic o la falta de treball per situar-se amb autonomia davant la vida.
En aquests dies tot sembla girar al voltant de la vida dels més joves. Fem nostres les seves preocupacions i volem compartir els seus sofriments, així com l'alegria i les mostres de felicitat per un curs ben acabat o un treball aconseguit. La situació té, malauradament, l’afegitó conegut i acceptat amb resignació: la pandèmia de la COVID-19, que ha remogut els secrets de la nostra consciència i se’ns ha cridat a la responsabilitat personal i col·lectiva. En aquest cas, el món infantil i juvenil alterna actituds de por responsable i d'inconsciència feliç davant la malaltia i la mort. Només es reacciona quan es té algun familiar o amic fortament afectat i a les portes del final de la vida.
Per descomptat que no podem prescindir d'aquesta pesada llosa posada damunt la societat encara que la vacunació massiva aconsegueix disminuir el temor i la incertesa. El curs escolar acaba i les conseqüències són semblants al que passava amb anterioritat i que tots hem viscut amb alts i baixos emocionals i amb expectatives professionals diverses. Hem crescut i madurat una mica més i ens preguntem, com en una revisió permanent, si hem aprofitat les nostres facultats per millorar el nostre entorn. I també si hem ensenyat els més joves que visquin amb felicitat la seva existència, però que ofereixin l'ajuda als altres, lliurin part del seu temps al servei dels qui els necessiten. Si hem sembrat la llavor de la solidaritat i la dedicació a construir un món més habitable i més fratern.
Han estat dies intensos d'exàmens on han aflorat nervis i disgustos. Ara comença un període de descans estival que pot conduir a aprofitar el temps en algun servei educatiu i social o a practicar l'oci desmesurat i despreocupat; és a dir, a no fer res o a compartir tasques amb i en favor dels altres.
De manera similar aquesta situació també es troba en les institucions de la nostra Església. S'ha acabat un curs, però l'activitat de parròquies, moviments apostòlics i centres de formació no acaba. Són tantes les necessitats i sofriments del nostre entorn que no tanquem les portes de l'atenció i del servei als altres. És una exigència del mateix evangeli i les paraules de Jesús ens comprometen en tots els àmbits de la nostra vida: el familiar, el personal i el comunitari. La crida que ens arriba als qui en som seguidors és permanent, no té límits temporals ni descansos merescuts. El sofriment, la desigualtat, la injustícia i qualsevol altra mancança no desapareixen per les nostres vacances o pel curs acabat.
Us encoratjo que el plantejament cristià estigui obert a participar en colònies infantils, al repàs escolar, a la lectura i altres estudis no formals… ; en definitiva, a augmentar la fe en el Senyor, la caritat amb l'altre i l'esperança en la salvació definitiva.
Amb la meva benedicció i afecte,
+Salvador Giménez, bisbe de Lleida.