Hem perdut la persona i l’omnipresent –i bondadós– magisteri de Mn Jesús Tarragona. Qué bona persona era! Com ens estimava!

Era el mestre indiscutible de la cultura artística diocesana. Un mestre de mirada oberta, integradora, pacient, bondadosa, ecumènica. “El mestre del somriure”. Perquè Mn. Tarragona tot ho construïa sobre la base d’un somriure franc i obert. Un somriure de vegades murri, però sempre benèvol. Un somriure i una bondat, que ens encomanava sempre de forma natural y que escampava pertot arreu amb una inequívoca clau cristiana. Un somriure que aconseguia sempre la complicitat de tots els seus interlocutors.

Era dificilíssim oposar-se a les propostes de Mn. Tarragona. Ens guanyava a tots amb el seu somriure. A mi em conqueria –i em fonia–, sempre, amb el seu transparent somriure. Quant hem après de Mn Jesús! En la seua persona, la bonhomia i el “poder” del somriure ho podia tot.

Una lliçó permanent: somreia sense imposar res. Estimava. Escoltava. Sumava. Veia sempre les coses positives de tothom. Tenia paciència. No excloïa mai ningú. I tot això, de debò, en una franca i real, i “viva” experiència del veritable amor cristià. Mn. Jesús Tarragona transparentava sempre, i a tots, el veritable rastre de la misericòrdia i l’amor de Deú.

I estic segur que ara, del cel estant, continuarà dibuixant-nos –i indicant-nos– aquest bondadós rastre i rostre de l’amor de Déu. Ell, ubicat ara en la fecunda pau del si de Déu Pare, continuarà ajudant-nos, guiant-nos i proveient-nos. I, sempre, amb el seu reconfortant i inoblidable somriure. Us seguim estimant, Mn. Jesús.

Ximo Company