Per Ester Díaz S., religiosa carmelita missionera
La festa del beat Francesc Palau, fill d'Aitona i home profundament eclesial, impulsa les seves filles -les carmelites missioneres- a presentar-lo como allò que va ser en realitat: una vida trenada per la sinodalitat. Va tenir molt en compte la seva crida a servir a l'Església: la seva Estimada. Però va témer que aquest amor desaparegués amb la seva pròpia desaparició. I molt atent al seu recorregut interior va somiar amb viure-la en la seva dimensió de col·lectiu implicat. L'Església sinodal va ser un somni, sí. Ja que Déu va continuar/continua confiant a les persones la tasca del Regne.
Confiava, Palau, en el Déu-bo com a punt referencial. Misteri de l'Església, més aviat. A apropar-se a amics i coneguts per compartir les seves pròpies conviccions. Nombroses cites donen testimoni -en la seva correspondència- aquest interès: Tindré cura de recollir als que se'm vulguin unir, cta. 57. Estació de recerca que va resultar extensa en la seva aventura. Fins al final. Junts procurarien canviar l'estructura d'aquella Església. Tota una promesa per part seva.
FONAMENT, va ser i és La sinodalitat. Entreteixit per la referida recerca, acollida-escolta, silenci, espais de formació, d'assaigs en el caminar. I al mateix temps per eleborar petites consecucions. Obrien així, noves rutes de fraternitat. Doncs pel baptisme som persones noves. Els facilitava, d'aquesta manera, el descens als millors estrats de la seva. Els capbussava en el silenci: autètic i trasformador, on es manifestés la vida de DÉU, que reavisqués la fragilitat de l'existència humana. Espais considerables de trobada amb Ell: Jesús us estima. Aviveu la vostra fe en Ell, cta.88.Déu-amor caldejava l'entrega i el goig d'aquest caminar en comú.
En la mesura que aquest grup creixia necesitava més a Palau. Motiu? Urgia acollir els projectes generats, valorar-los, orientar-los, moderar-los i acompanyar-los. Ja que les aportacions de la col·lectivitat es multiplicaven.
Durant el temps que Palau va viure, com va manifestar el somni de la sinodalitat?: Va actualitzar la seva relació amb l'Església, sí. Doncs no era només -en el millor dels casos- una excel·lent gestió de pocs, encara que amb una organització impecable. Per a paliar aquest espai de vida en el camí, tots i cadascun van prendre cosnciència clara d'allò que suposava intensificar la seva consciència de ser Església sinodal, circular. No piramidal. Saber-se responsables d'aquest canvi i procurar el seu creixement. Comptar amb aquella participació, esclar!.
Palau comptava amb el coratge de la fragilitat humana, sí. Y que Déu és la nostra infraestructura. El bé comú més gran. Silenci, llit i pàtria des d'on manifestar la vida de Déu que desplega allò millor de la humana. La comunicació i el silenci els apropava i resultava un esclat d'intensa vida evangèlica que va desembocar en una rica eclesialitat. Fins a descobrir, entre tots, l'Església com a l'Estimada.
Do i tasca va ser l'Església sinodal. Esclar! Així va poder descobrir quin era el recorregut que podia ajudar-los a viure la comunió: Jo us presento, cada dia, sobre l'altar com un sol cor, cta.7 i a obrir-se a la missió. Doncs el “caminar junts”, enforteix la comunicació i desemboca en la comunió, evident!. Permet, al mateix temps, afrontar les dificultats i tempestes de la vida, amb esperit eclesial i entre tots buscar i trobar solucions. Créixer en el convenciment que les coses es puguin fer millor, si tots es mulle i participen.
El camí sinodal es troba, també, arrelat a la vida concreta del Poble de Déu. Els petits èxits d'aquestes experiències, així com també els seus límits i dificultats, en allò viscut, ens ajuden a enfortir, a l'Església, la comunió. Sempre dòcils a l'acció de l'Esperit. Ell comunicarà al poble allò que ha de dir i realitzar. Resulta, també, revulsiu per compartir, aquella experiència senzilla, transparent però vital.
Palau els facilitava, així, el descens als millors estrats de la seva existència. Mode pel qual tambin ells van entrar y van créixder en el rol de la sinodalitat eclesial. Quan Palau va morir formaven ja un grup considerable, que gestionava el caminar de la Família amb estil sinodal.
El temps de formació incloïa el sembrat de valors: Els del Regne, sí. Suposava viiure en clima de resurrecció per haver accedit a ell, gràcies al baptisme. Al mateix temps els feia descendir de l'experiència del jo a la del nosaltres. Palau, havia sembrat la sinodalitat, de forma incansable. Caminar en aquesta direcció era tot un desafiament. Així no arribarien a ser estrats deshumanitzants. Al contrari, romandrien en actitut de vigília. Desperts, per despertar a l'entorno adormit.
Déu va ser i és la infraestructura. La de tots. El major bé comú. Per als grans del caminar al centro de la vida és Crist, l'Església -en experiència de la família palautiana- La resta resulta relativa. I és que la comunicació, és l'avantsala de comunió profunda: amb Déu i amb els altres. I missionar amb aquest tarannà de sinodalitat, resulta una cosa de tots i cadascú. El voler de Dios bo. Així ho manifesta Palau: Jo us presento cada dia sobre l'altar com un sol cor, cta.7. Objectiu també, del concret apropament de l'Eslésia a la humanitat completa. Canvi de l'Església piramidal a la sinodal. Ho feia urgent la societat tan distant però tan exigent amb aquella Església piramidal. Tan ferida i tan assedegada d'evangeli. El nostre Déu vol, també, que obrim nous camins de fraternitat. Ho fan urgent, així mateix, les altres Esglésies. També des d'aquesta dimensió hem d'obrir noves rutes de fraternitat. Eclosió d'intensa vida evangèlica, era la contrasenya de la família palautiana. Inici d'experiència, llavors. Continuïtat, adaptació i batec, ara.