[17-12-25] El Nadal és, per a molts, temps de llum, d’esperança i de retrobament. Però aquestes mateixes dates poden accentuar el dolor dels qui viuen la solitud i la precarietat. Mentre les famílies s’apleguen al voltant d’una taula ben parada, d’altres no poden garantir un àpat calent, pagar el lloguer o mantenir la calefacció. El contrast és colpidor i ens interpel·la profundament com a cristians.

Cada any augmenta el nombre de persones que depenen de bancs d’aliments, menjadors socials o d’entitats com Càritas. Són famílies treballadores que no arriben a final de mes, avis que sostenen els nets amb pensions mínimes, joves sense oportunitats laborals, migrants en situació d’incertesa o persones sense sostre que busquen un lloc segur. La pobresa té rostre, i és el rostre dels veïns amb qui ens creuem cada dia.

El Nadal, amb la seva promesa de llum, fa més visibles aquestes ombres. Davant d’aquest contrast, podríem caure en la indiferència o en la idea que no hi podem fer res. Però el seguiment de Jesús i de l’Evangeli ens conviden a una altra cosa. Déu es fa present precisament en la fragilitat. El rostre de Jesús és el rostre dels qui avui pateixen: infants que passen gana, refugiats que fugen de la guerra, persones sense documentació que lluiten per viure amb dignitat. El Nadal no és, per tant, només una festa familiar o una tradició cultural; és una invitació a reconèixer Déu en el sofriment dels altres i a actuar en conseqüència.

Com a cristians, estem cridats a mirar la realitat amb atenció i compassió, tal com Jesús va fer. Ell no va passar de llarg: va mirar, va escoltar i va tocar les ferides humanes. Aquesta actitud ens demana veure sense filtres, deixar-nos commoure i actuar.

La fe reclama gestos concrets: compartir el que tenim, sumar-nos a iniciatives solidàries, donar temps, acompanyar la solitud, defensar la justícia social. La caritat autèntica no és donar el que ens sobra, sinó compartir des del que som, com Jesús va donar-se a si mateix.

L’Església, com a comunitat, ha d’esdevenir signe d’esperança i d’amor preferencial pels pobres. Cada parròquia hauria de ser un espai d’acollida i dignitat, un lloc on els més vulnerables trobin suport real. Que aquest Nadal, en contemplar el Nen al pessebre, recordem que Déu continua buscant hostal en els cors humans. Obrim-li la porta amb la solidaritat, el servei i la justícia. Només així el Nadal serà veritablement Nadal.

Delegats de Càritas de les diòcesis amb seu a Catalunya