Demà, 1 de novembre, és la festa de Tots Sants, d'aquells que l'Església ha declarat oficialment com a tals, encara que és conscient que són molts més els qui van passar per aquest món tractant de viure l'esperit de les benaurances i gaudiran, després de la seva mort, de la glòria de Déu. Alguns d’aquests han estat familiars o coneguts nostres. Ens n’alegrem i els dediquem una festa.
També tenim un profund respecte a tots els difunts. S’ha instituït el dia 2 de novembre per recordar-los i pregar per ells. No hem de confondre el sentit de les dues dates, encara que popularment s'ha dedicat aquest període de temps a la visita als cementiris. Centrem-nos, ara, en la festa de Tots Sants. La paraula «sant» potser ens porta a pensar en algú molt excepcional, en algú que va ser extraordinari, fora del normal, en algú digne d'admirar però amb molt poques possibilitats de ser imitat per nosaltres. De fet, no és així.
Quan a l'Església commemorem el dia de Tots els Sants, estem celebrant el triomf definitiu, al costat de Déu, de tots aquells que van tractar de viure d'acord amb l'evangeli. Van ser persones com nosaltres: uns van fer grans miracles, uns altres no en van fer cap; uns van ser persones excepcionals, uns altres van passar com a persones normals. Van ser persones que van viure amb nosaltres i entre nosaltres. No van ser extraterrestres: van ser els nostres pares, els nostres amics, els nostres coneguts. Tots molt pròxims a nosaltres i que van participar dels nostres costums, dificultats, alegries i afectes. Van tenir els seus projectes vitals i els seus dubtes a l’hora de dur-los a la pràctica. Per a ells va comptar molt la fe en Jesucrist del qual no en van voler prescindir mai.
Si en volem remarcar uns trets comuns que els van portar a la santedat, direm que van ser persones honrades i veraces, coherents amb la seva fe, sense replecs i netes de cor; que la principal norma de la seva vida van ser les benaurances, que van tractar de viure personalment; que Déu va ocupar un lloc important en les seves vides i van saber estimar, perdonar i comprendre els altres; que van tractar de servir sempre el proïsme; i que han merescut sentir la veu de Crist que els ha dit: «Veniu, beneïts del meu Pare: entreu en el Regne del vostre Senyor».
En aquest dia celebrem, doncs, el triomf definitiu al costat del Pare d'aquesta multitud incomptable d'homes i dones que en la seva vida van fer del seguiment de Jesús la seva meta, el seu objectiu principal i la seva norma de vida més important. Ells són avui per a nosaltres, els que encara peregrinem per aquest món, un veritable exemple, un model i un autèntic testimoniatge a seguir. És possible imitar-los perquè ens recorden les principals característiques de la vida cristiana i Jesús, la seva obra i el seu missatge sempre van ser la norma principal de la seva vida i es van obstinar a transmetre-ho.
Els cristians actuals expressem moltes vegades una temptació que tenim: la proposta de Jesucrist és tan exigent que sembla impossible complir-la; mirem al nostre voltant i sembla triomfar la força sobre la humilitat i el servei; sembla triomfar l'odi i les separacions sobre l'amor; sembla triomfar la guerra sobre la pau; l'egoisme sobre la caritat. No cal afegir més elements antagònics a aquesta llista. Tots els coneixem.
Però els sants ens ensenyen que és possible el triomf del que Jesucrist, el Sant sobre tots els sants, ens encomanava per a la nostra vida. És festa d'alegria i d'esperança. Hem de treballar per no caure mai en la temptació de la impossibilitat i l'abandó. Reconeguem l'esforç dels sants que ens van precedir.
+Salvador Giménez, bisbe de Lleida