Llibertat i responsabilitat
Davant la llarga crisi que patim van sentint-se cada vegada més veus demanant un rearmament moral de la nostra societat. Cal aplaudir aquesta sensibilitat que palesa un impuls ètic i de responsabilitat col·lectiva. Em queda el dubte de si aquesta sensibilitat passa a les decisions personals i es va traduint en processos de canvi econòmic, polític, cultural, etc. Sense decisions que ens impliquen a cadascú resultarà difícil construir entre tots una societat de més qualitat i sobre la base de valors més alts, més nobles.
Tots som lliures a l’hora d’actuar i ho fem sota la nostra responsabilitat, però som éssers socials, persones interrelacionades, mai només individus aïllats. Les nostres decisions comporten responsabilitats també davant els altres: és el component moral.
La proximitat d’una nova Pasqua és una bona oportunitat per identificar allò que realment mou les nostres decisions. Celebrar la Pasqua –que és anunci i experiència d’alliberament de tots els límits possibles– demana créixer en una llibertat acompanyada d’actituds responsables, públiques i privades, i desenvolupar positivament les moltes possibilitats amb què el Senyor ens ha beneït. També el sentit transcendent de la nostra vida. Hi tenim capacitats sorprenents i hem de plantejar-nos contínuament allò que podem i hem de ser. Serà la millor manera de veure i decidir què cal canviar en allò personal i en allò col·lectiu.
Certament tots tenim molt a corregir. També en la vida dels cristians i en la mateixa Comunitat Eclesial hi ha dèficits i no podem viure satisfets, ni com a individus ni com a institució. Però sempre és possible (i necessari) millorar. Podem estar ben segurs que viure amb la dignitat que ens correspon, es a dir, amb llibertat, justícia, veritat, amor... i responsabilitat, és la millor de les fortunes. No arribar a uns bons nivells en aquests valors, sempre serà una desgràcia.
Penso que ens hauríem d’ajudar els uns als altres a viure més oberts al futur, tot i que no tenim molt clar cap a on anem, però ningú no nega que estem deixant enrere una època. El Papa Benet XVI a la seva Encíclica sobre l’esperança cristiana (“Spe salvi”) diu que la fe ens dóna ja ara quelcom de la realitat esperada, que atreu el futur dins el present, de manera que el futur ja no és el purament “encara no”, i que les realitats futures repercuteixen en les presents i les presents en les futures.
Els problemes que ens acompanyen són innegables, i nombroses les nostres infidelitats, però no ens han d’aclaparar: els núvols no ens poden dur a negar les estrelles. Cal que obrim els ulls també a totes les realitats positives i als petits creixements de cada dia. És amb aquesta actitud esperançada com hem d’anar realitzant el nostre projecte pastoral diocesà de presència d’església en el món, perquè els seguidors de Jesús “tal com ell ens ha promès, esperem un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia” (2Pe 3,13).
Rebeu la salutació del vostre germà bisbe,
+ Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida