Estimats diocesans:

A vegades els catòlics ens sorprenem quan escoltem o llegim alguns qualificatius i opinions sobre la nostra manera de pensar, de creure o de viure. Potser no n’hauríem de fer massa cas, perquè les idees són lliures i la seva expressió és responsabilitat exclusiva de qui les emet. De vegades poden tenir base i fonament real o poden ser invencions i prejudicis que difonen estereotips -generalment negatius- d'una persona o d'un col·lectiu. Això sol passar quan qualifiquem globalment els membres d'una comunitat, els habitants d'una població o d’un país determinat. La noblesa, la gasiveria, la humilitat, l'orgull, la claredat o la coherència, l'agressivitat… són conceptes que s'apliquen amb massa facilitat de manera genèrica i resulten, si no es matisen, d'una evident injustícia. Sembla clar que cal posar els límits en la difamació i en la calúmnia, quan es tracta de persones concretes; però és molt més difícil posar-los quan s’apliquen a tot un col·lectiu.

Als catòlics -i als creients en general- se'ns atribueix la falta de modernitat o de maduració personal i ens diuen que actuem com a nens,amb massa por davant del que és desconegut. Sentim a dir també que som intolerants i que ens agrada actuar com a censors en contra de les opinions alienes. Igualment, que no acceptem amb elegància els retrets i les acusacions. Per no parlar ara de les incoherències entre l'ensenyament rebut i l'actuació diària.

Sense justificar les limitacions i defectes al·ludits i sense amagar la nostra  responsabilitat personal i comunitària, m'agradaria demanar equanimitat en els judicis que s'emeten sense proves i constatacions que donen suport a aquesta opinió. I d’aquí ve la meva admiració per un petit text del testament espiritual del papa Benet XVI, mort fa poc a Roma.

Escriu el Papa: “Ja fa seixanta anys que acompanyo el camí de la Teologia, en particular el de les ciències bíbliques, i en la successió de les diferents generacions he vist esfondrar-se tesis que semblaven inamovibles i que han demostrat ser meres hipòtesis: la generació liberal (Harnack, Jülicher, etc.),  la generació existencialista (Bultmann, etc.), la generació marxista. He vist i veig com enmig de l'embull d'hipòtesis ha sorgit i torna a sorgir la raonabilitat de la fe. Jesucrist és veritablement el camí, la veritat i la vida, i l'Església, amb totes les seves insuficiències, és veritablement el seu cos”. Que un reconegut intel·lectual com ell, amb tantes publicacions que són fruit de la seva saviesa i intel·ligència, que ha dialogat sincerament amb estudiosos de prestigi universal… afirmi al final de la seva vida aquesta veritat és un motiu per sentir-me reconfortat i agraït, com em sembla que s’hi sentiran tots els catòlics actuals.

La història de l'Església és llarga, ha caminat per situacions diferents i, a vegades, contradictòries. Els seus membres, pastors i fidels, no han respost amb prou exigència al que Crist ens havia anunciat i “obligat” a complir, estimant Déu sobre totes les coses i el proïsme com Ell ens ha estimat. I aquí afloren les nostres limitacions, les nostres incoherències i pecats; però amb capacitat per demanar perdó i reiniciar una nova vida col·laborant amb tothom a la recerca de la dignitat de l’ésser humà, de la justícia i de la pau. Sempre des d'una visió de creients en l'ensenyament de Jesús i amb la convicció profunda que aquesta fe ens ha aportat, ara a nosaltres i a les generacions precedents, sentit de vida i felicitat sense límits. No és una cosmovisió ingènua o infantil; és adulta, plena de responsabilitats i compromesa amb el bé de la humanitat. Agraïm el respecte de tanta gent cap a aquesta fe que professem. També, gràcies, papa Benet, per les teves paraules.

Amb la meva benedicció i afecte,

                                                                                     +Salvador Giménez, bisbe de Lleida.